Deliris

Rosa vermella de Victor Nuno

El temor al domini i l’exasperació davant la injustícia portaren sovint els antics a discórrer el més vell i segur remei per vèncer el més fort: el deliri amorós. Conscients del seu efecte poderós l’aplicaren amb cautela, però un cop inoculat també sabien que els resultats eren inapel·lables. Els romans, poble especialment pragmàtic en aquestes qüestions, sabien que la passió afeblia la voluntat dels homes i que aquesta mai havia de barrejar-se amb els afers d’estat ja que, tot i que enardeix l’ànim, encega l’enteniment i distreu dels assumptes transcendents.

Ho sabien perquè massa sovint havien patit les decisions de governants enardits per la passió amorosa i, en una conjunció històrica quasi perversa, veieren com dos dels seus màxims dirigents deliraren sota l’influx de la mateixa reina: Cèsar es deixà emportar fins a límits perillosos per Cleopatra i Marc Antoni s’inflamà d’amor per ella fins a desgastar-se.

Deliris amorosos temuts però conjurats a conveniència, els relats que ens parlen de filtres d’amor expressen el fet obscur i inconfessable que vincula la passió a la mort i a la destrucció d’aquells que es deixen emportar per ella: sucumbí Samsó davant Dalila, desvariejaren Cèsar i Marc Antoni  per Cleopatra. També moriren destrossats per causa de l’amor Tristan i Isolda, així com Romeu i Julieta. De fet, la magrana que per als grecs era símbol del matrimoni, també representava el fruit de la mort: Persèfone, a petició del seu espòs Hades, la tastà i per aquest motiu quedà vinculada una part de l’any a l’inframón.

Tot plegat no és una invenció mitològica ni romàntica, la biologia ens ho explica ben clarament: “L’enamorament, una descàrrega d’oxitocina i dopamina, és una característica que en els humans assegura que la descendència serà amb qui és mantingui la còpula. (...) En l’enamorament, el contacte vol ser holístic. La necessitat de tocar-se, de contactar amb les mans, de mirar-se, de sentir-se la veu, d’olorar-se és incontrolable; el sistema neuroquímic humà està en alerta permanent dinamitzant i retroalimentant la interacció. Hi ha una necessitat objectiva de contacte físic, sigui el que sigui, si no, apareixen l’estrès i l’angoixa”. (Carbonell, Eudald, El sexe social, Ed. Ara Llibres, 2010, ed. electrònica – ebook – posició 754)

El caçador

Ulls té la nit de Levilo

La diferència cultural més rellevant que perceberen els grecs en relació als “altres” fou que ells havien construït una vida comunitària al voltant de la polis. També consideraren que aquell que no podia viure en comunitat o bé era una bèstia o bé resultava ser un déu. Condicions que, d’altra banda, comportaven finals oposats ja que mentre que als déus se’ls venerava, a les bèsties se les matava. 

Aquest darrer destí és el que patí l’heroi tràgic Hipòlit qui, en haver triat viure al marge de les normes familiars i de les responsabilitats de la polis, es mantingué verge i anà a viure al bosc, espai limítrof on l’”altre”, a saber, allò salvatge, hi té el seu domini. Així doncs, Hipòlit es convertí en caçador en un món d'animals tenint sempre el risc d’ultrapassar certs límits i caure en el salvatgisme. 

Desvinculat de la funció reproductiva per la seva voluntat de mantenir-se cast i apartat de la vida comunitària al decidir viure en el domini de les feres, Hipòlit resultà ser, a ulls dels ciutadans, doblement incívic i, per tant, se li aplicà la pena reservada a les bèsties. Afrodita, dea de la vida, s’encarregà d'ordir el càstig mortal conjurant monstres i déus que espantaren els cavalls d'Hipòlit els quals, finalment, l'esclafaren. Artemisa, deessa protectora dels boscos i la caça, en un d'aquells gestos plens d'ambigüitat que de vegades ofereix la mitologia, no féu res per salvar el seu devot company, però es venjà més tard matant Adonis, el preferit d'Afrodita. 

Així doncs, en la figura d'Hipòlit es creuen els oposats: virginitat i matrimoni, bèstia i home, bosc i ciutat. Tot plegat, mostra la dificultat per afrontar allò “altre” de la raó que a més del sentiment, l'emoció i l'instint també és el misteri, l'absurd, l'animalitat, el sense sentit, la follia, el gratuït, el banal, l'inútil o l'injustificat: “Piedad es saber tratar con el misterio. Por eso su lenguaje y sus modos han repugnado tanto al hombre moderno que se ha lanzado frenéticamente a tratar sólo con lo claro y distinto. Descartes asignó como cualidades a las ideas, la “claridad” y la “distinción”. Nada puede objetársele. Pero insensiblemente hemos llegado a creer que “claridad y distinción” son igualmente las notas de la realidad. Y la verdad es que sólo algunas realidades, muy contadas, pueden alcanzar ese privilegio, (...). Más queda un inmenso territorio que nos envuelve y abraza, que nos rechaza sumiéndonos a veces en la angustia o la desesperación, y esa no es clara ni distinta. Y ahí está; hemos de vérnosla a cada instante con ella. Es simplemente nuestra propia vida.” (María Zambrano, Islas, Ed. Verbum, 2007, p. 115 – 116).

Posidó, senyor de la tempesta i el terratrèmol

Trencant les onades d'Alberto Araque

Sobirà del mar, Posidó sempre estigué marcat pel fet de ser membre d'una antiga nissaga divina que es veié obligada a destronar el seu pare. Fill de Cronos i germà de Zeus i Hades, els excessos del progenitor portaren els tres germans a un enfrontament que acabà amb el desterrament del crònida. En el posterior repartiment del poder, a Zeus li tocà el cel, a Posidó el mar i a Hades el món subterrani dels morts.

Així doncs, designat amo i senyor de la mar, amb el seu trident sacsejava la terra i regirava les aigües tempestuoses. D'altra banda, molts relats consideraren Posidó pare del cavall, bèstia fogosa que amb el seu galop colpeja el terra. És per aquest motiu que l'èquid esdevingué imatge del déu.

Però malgrat pertànyer a un antic i prestigiós llinatge, Posidó no se'n sortí en els seus enfrontaments amb déus de generacions més joves: disputà a Heli la ciutat de Corint, però l'àrbitre del conflicte, el gegant Briareu, decidí en favor del Sol. També aspirà a regnar a Egina, però allà fou suplantat per Zeus; a Naxos el vencé Dionís i a Delfos, Apol·lo. Però la derrota més descoratjadora fou la que patí davant la dea Atena pel domini de la ciutat d'Atenes.

Precisament, l'enfrontament de Posidó amb Atena serví als grecs per mostrar la complexitat del món i les duplicitats de la cultura humana. I mentre que el déu del mar i pare del cavall personificà les forces més violentes i desfermades de la natura; la divina Atena, inventora del fre que sotmet els èquids i de la navegació que controla les aigües, esdevingué precursora d'arts civilitzadores concebudes per dominar els elements. De la mateixa manera, davant el déu Dionís, representant de la fogositat i l’exuberància de la natura a la terra que ens ofereix els fruits dels arbres i arbustos, els hel·lens hi oposaren la divina Demèter qui obsequià els homes amb els preuats cereals, fruits esgarrapats a la terra gràcies a la invenció d'una altra gran fita civilitzadora: l'agricultura.

Les fades

El bosc encantat de Kastorhp

Abans de l'establiment dels grans senyors feudals succeí un fet espantós que acabà amb l’ordre instaurat fins aquell moment. Un rei, Amangon, es comportà malament. S’endinsà al bell mig del bosc encantat i arribà a la font de les aigües de la qual sorgien a vegades donzelles meravelloses, fades sens dubte!

Doncs bé, Amangon transgredí les normes d’aquell indret màgic i forçà una d’aquelles belles donzelles i, no tenint-ne prou, se l'emportà amb ell per a què el servís, tancant-la en el seu castell per sempre més. Així mateix, la resta dels homes imitaren l’acte ignominiós comès pel rei innoble i raptaren aquelles donzelles màgiques. A partir d’aquell moment, l’ordre conegut quedà alterat i es trencà la màgia. Això és el que ens explica la narració de la Eucladiaton, pròleg de la que fou la famosa saga medieval sobre el Graal (J. E. Ruiz Doménec, “Les fades o el meravellós de la dona” a El món imaginari i el món meravellós a l’Edat Mitjana, Fundació Caixa Pensions, p. 93 – 94).

És arran d’aquests relats on es produí el naixement de les fades, considerat pels estudiosos un fenomen pròpiament cortesà que s’explica a partir d’una situació especialment perversa patida per un grup social que trobà en el meravellós i el màgic l’únic camí de sortida. Fou aquest un grup de joves nobles que, marginats del matrimoni per causa d’un rígid sistema patrimonial basat en la primogenitura, se’ls hi havia imposat el celibat.

Així doncs, ens trobem davant d’un col·lectiu aristocràtic, sense terres i sotmesos a la solteria que aclaparats i exclosos crearen la il·lusió de la dona meravellosa com a forma de compensar la seva asfíxia. Conceberen els orígens del món lluny del paradís terrenal d’Adam i Eva i el situaren en el món de les fades, en un temps i un espai en el que el poder era regentat per les dones. El missatge, certament, fou subversiu ja que transgredia els valors aristocràtics i denunciava l’ordre establert per part d’uns joves que se sentien marginats. Però la desesperança els impulsà a persistir en el seu lament. Davant d'això, els grans senyors, exasperats pel que podia acabà sent l’esfondrament del sistema feudal, determinaren silenciar els relats sobre les fades. 

Des d’ençà, les fades viuen aquí i allà: “Contra lo que muchos suponen, no aprendieron jamás a hacerse invisibles. Se disfrazan o transmutan en formas equivalentes a las humanas cuando procuran pasar inadvertidas, aunque pájaros, perros, vacas y demás animales las ven claramente porque se inquietan con su presencia. Los humanos podemos mirarlas entre dos parpadeos de un solo ojo, de manera que únicamente se consiguen vistazos fugaces, aunque perduran como el recuerdo de las estrellas en noches de luna” (Martha Robles, Mujeres, mitos y diosas, Ed. Fondo de Cultura Económica, 2012 ed. electrònica – ebook – posició 3219)

Irracionals

Quadres d'una exposició de Quim Vendrell

Fill de Naupli i de Clímene, Palamedes fou educat -com Aquil·les, Hèracles i Jàson- pel centaure Quiró. Inventor de l’alfabet, fou considerat pels grecs encarnació de la saviesa i de l’enginy creador. De fet, es pensa que el seu nom té l’origen en la destresa de la seva mà. Vinculació que, d’altra banda, arrela amb la concepció dels filòsofs presocràtics que atorgaven gran importància a la mà humana dins el món.

Així mateix, a banda de ser l'inventor de l'alfabet, la tradició hel·lena explica que fou el primer a fer lleis, crear els números, mesurar el temps i dividir-lo en hores, mesos i anys. També se li atribuí la fixació d'un sistema per calcular el valors dels objectes amb la invenció de la moneda.

I a diferència del domini tècnic del foc, robat pel tità Prometeu als déus, la saviesa de Palamades fou ben humana, la qual, al seu torn, palesà dos trets ben característics de l'home: l’emergència d’un comportament tècnic que esquinçà el ritme parsimoniós de les lleis de la natura i la tendència de la ment grega a endreçar i classificar les coses fins reduir-les als seus elements essencials.

De fet, aquest inclinació a l'ordre i la classificació ha estat una constant en la cultura occidental. Només cal recordar la introducció de René Descartes al Discurs del mètode on emfatitzà la necessitat per l’ordre, la disposició, la limitació al que coneixem clara i distintament, la reducció o divisió gradual, la cerca del que és més simple, les enumeracions ordenades... D'aquesta manera, es consolidà la confiança infinita amb la superioritat de la raó, mentre que emocions, desitjos, passions i sentiments es menystingueren al considerar-los reductes d'animalitat.

“Tot i que l'altre de la raó (el que vulgarment anomenem irracional) ha estat sempre en i amb la humanitat, a la tradició occidental dominant li ha costat molt d'acceptar-ho. El més habitual ha estat negar-lo, i encara més des que la confiada modernitat va menystenir l'actitud tradicional grega i cristiano - medieval que temia prou el poder de l'irracional per reconèixer-lo en lloc de menysprear-lo.” (G. Mayos; “Com l'home va esdevenir irracional?” a Fronteres de la desraó, La Busca Edicions, 2006, p. 28 - 29)