 |
| Dionysos |
El món lluminós i aristocràtic cantat per Homer no donà cabuda al déu Dionís. De fet, el poeta de la Ilíada i l’Odissea només l’esmenta dos cops. És ben clar que l’aede cec, cantor en els rics palaus dels nobles, bandejà una divinitat que no era protectora de la guerra, ni dels herois, ni d’aquells aristòcrates que tan generosament l’acollien.
Dionís, com tots els déus del panteó hel·lè, presenta molts matisos i nivells de significació: déu del vi i de la vinya, també representà la disbauxa, l’èxtasi, la màscara i el moviment orgiàstic. Divinitat de la vegetació i de l’impuls natural fou un déu bestial que al llarg dels segles se suavitzà gràcies a una expressió tan humana com fou l’emoció de la música i la poesia (G. Colli, El nacimiento de la filosofia, Tusquets, p. 33)
Els grecs creien que l’èxtasi dionisíac anava molt més enllà del consum d’alcohol. La follia que oferia Dionís suposava la intensificació d’una experiència de poder mental. De fet, per a Plató, la mania, terme grec per a follia, havia concedit els béns més preuats als homes: pitonisses i sacerdotesses, un cop posseïdes per la bogeria, transmetien la voluntat dels déus als homes.
Contràriament al que es pensa, Dionís no s’oposava a Apol·ló, déu de la mesura, sinó que el complementava. Foren tots dos clara expressió de les ambivalències de la natura humana. En el cas de Dionís, filòsofs com Nietzsche consideraren que fou la forma com els hel·lens donaren sortida i canalitzaren el flux del terrible que tota cultura i home posseeix (F. Nietzsche, El nacimiento de la tragedia, Bilblioteca Nueva, p. 112). Després, pensadors com Adorno i Horkheimer han parlat del Cercle Viciós segons el qual la no gestió del terrible se’ns gira en contra, ens agredeix i ens tortura. Aquests autors parlen de la paradoxa del procés històric de culturització i modernització que consisteix en allunyar-nos dels nostres instints i orígens sense saber trobar formes alternatives per fer front a l’irracional. Difícil qüestió, certament! ...Patim i ens desgastem sense saber ben bé com donar sortida al que ens crema per dins.
Dionís, com tots els déus del panteó hel·lè, presenta molts matisos i nivells de significació: déu del vi i de la vinya, també representà la disbauxa, l’èxtasi, la màscara i el moviment orgiàstic. Divinitat de la vegetació i de l’impuls natural fou un déu bestial que al llarg dels segles se suavitzà gràcies a una expressió tan humana com fou l’emoció de la música i la poesia (G. Colli, El nacimiento de la filosofia, Tusquets, p. 33)
Els grecs creien que l’èxtasi dionisíac anava molt més enllà del consum d’alcohol. La follia que oferia Dionís suposava la intensificació d’una experiència de poder mental. De fet, per a Plató, la mania, terme grec per a follia, havia concedit els béns més preuats als homes: pitonisses i sacerdotesses, un cop posseïdes per la bogeria, transmetien la voluntat dels déus als homes.
Contràriament al que es pensa, Dionís no s’oposava a Apol·ló, déu de la mesura, sinó que el complementava. Foren tots dos clara expressió de les ambivalències de la natura humana. En el cas de Dionís, filòsofs com Nietzsche consideraren que fou la forma com els hel·lens donaren sortida i canalitzaren el flux del terrible que tota cultura i home posseeix (F. Nietzsche, El nacimiento de la tragedia, Bilblioteca Nueva, p. 112). Després, pensadors com Adorno i Horkheimer han parlat del Cercle Viciós segons el qual la no gestió del terrible se’ns gira en contra, ens agredeix i ens tortura. Aquests autors parlen de la paradoxa del procés històric de culturització i modernització que consisteix en allunyar-nos dels nostres instints i orígens sense saber trobar formes alternatives per fer front a l’irracional. Difícil qüestió, certament! ...Patim i ens desgastem sense saber ben bé com donar sortida al que ens crema per dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris