 |
| Espurneig de RaidersLight |
Des del fons dels temps ens arriba la història de les pedres i els minerals. Són relats que conformaven una forma de vida i d’estar al món. Aquestes narracions antigues també ens parlen dels somnis dels “senyors del foc”, aquells que eren destres en el domini de l’igni element com els alquimistes, els ferrers i els artesans.
La història de les pedres i els minerals explicava que tot allò que romania en el ventre de la Mare Terra ho feia de forma embrionària. Coves i mines s’assimilaven a un ventre dador de vida que feia créixer tot allò que acollia. Es tractava d’un estat gestacional en el que el marc temporal, excepcionalment lent, es mesurava de forma diferent al temps que veia créixer animals i vegetals. Els noms ens ho diuen prou clar, azmagarabhaja, nom sànscrit de maragda, significa “aquella nascuda de la roca”. Així mateix, els antics tractats mineralògics sovint entenien la roca com a matriu.
Així doncs, si pedres i minerals pertanyien a l’àmbit diví, corresponia aleshores als déus revelar a l’home l’emplaçament de mines i nous filons. Un cop extrets, artesans, ferrers i alquimistes substituïen la Mare Terra accelerant i “perfeccionant” el creixement dels materials. Els forns, d’aquesta manera, esdevingueren substituts artificials de la matriu divina. Davant d’això, calia encalmar els déus i els esperits protectors de les mines ja que l’home estava penetrant en un secret de dimensions còsmiques, preservat durant mil·lennis, consistent en saber fer les coses més de pressa que la Mare Terra.
La por i la prevenció acompanyà els senyors del foc, conscients de ser partícips d’un misteri que s’inseria en el cor mateix dels processos de la vida i que formava part del sagrat arbre del coneixement. Així doncs, tota precaució era poca. Però aquesta coneixença també generà en l’home la confiança i l’orgull d’aquell que es descobreix capaç de col·laborar amb la Naturalesa i perfeccionar-la. Ascendint en l’escala còsmica, l’homo faber aconseguí modificar i precipitar el ritme de les lentes maduracions de la Mare Terra, avançant i avançant-se, d’aquesta manera, en el temps.
Així comprovem com una part del somni dels senyors del foc ens fou llegat: l’ànsia de dominar el temps i modificar la natura els hem fet nostres. La diferència, però, rau en el fet que l’home modern no assossega els déus ja que al dessacralitzar la Natura ha deixat de considerar-la principi per convertir-la en objecte.
Per saber-ne més:
Mircea Eliade, Herreros y alquimistas, Madrid: Alianza Editorial, 1983
La història de les pedres i els minerals explicava que tot allò que romania en el ventre de la Mare Terra ho feia de forma embrionària. Coves i mines s’assimilaven a un ventre dador de vida que feia créixer tot allò que acollia. Es tractava d’un estat gestacional en el que el marc temporal, excepcionalment lent, es mesurava de forma diferent al temps que veia créixer animals i vegetals. Els noms ens ho diuen prou clar, azmagarabhaja, nom sànscrit de maragda, significa “aquella nascuda de la roca”. Així mateix, els antics tractats mineralògics sovint entenien la roca com a matriu.
Així doncs, si pedres i minerals pertanyien a l’àmbit diví, corresponia aleshores als déus revelar a l’home l’emplaçament de mines i nous filons. Un cop extrets, artesans, ferrers i alquimistes substituïen la Mare Terra accelerant i “perfeccionant” el creixement dels materials. Els forns, d’aquesta manera, esdevingueren substituts artificials de la matriu divina. Davant d’això, calia encalmar els déus i els esperits protectors de les mines ja que l’home estava penetrant en un secret de dimensions còsmiques, preservat durant mil·lennis, consistent en saber fer les coses més de pressa que la Mare Terra.
La por i la prevenció acompanyà els senyors del foc, conscients de ser partícips d’un misteri que s’inseria en el cor mateix dels processos de la vida i que formava part del sagrat arbre del coneixement. Així doncs, tota precaució era poca. Però aquesta coneixença també generà en l’home la confiança i l’orgull d’aquell que es descobreix capaç de col·laborar amb la Naturalesa i perfeccionar-la. Ascendint en l’escala còsmica, l’homo faber aconseguí modificar i precipitar el ritme de les lentes maduracions de la Mare Terra, avançant i avançant-se, d’aquesta manera, en el temps.
Així comprovem com una part del somni dels senyors del foc ens fou llegat: l’ànsia de dominar el temps i modificar la natura els hem fet nostres. La diferència, però, rau en el fet que l’home modern no assossega els déus ja que al dessacralitzar la Natura ha deixat de considerar-la principi per convertir-la en objecte.
Per saber-ne més:
Mircea Eliade, Herreros y alquimistas, Madrid: Alianza Editorial, 1983
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris